Bloc de veïnes dels barris de la Torrassa i de Collblanc -alumnes del Punt Omnia Jis-Arrels de l'Hospitalet, on ens reunim- que ens estimem els nostres barris i volem compartir les nostres vivències i records.
"No som historiadores però som unes mestresses de casa jubilades, amb il.lusió per donar a conéixer a la resta de veïns com era la Torrassa fa uns anys" (2008).
Nuestro blog lleva por nombre memória de barrio de la Torrassa, pero como hace tiempo el ayuntamiento de l´Hospitalet fusionó los barrios de Collblanc y la Torrassa en uno, he recordado que en Collblanc hay un edificio que en su época marco e hizo historia, es el rascacielos que está situado en el número 43 de la carretera de Collblanc esquina con la calle Progreso.
Joan Pons Vila, regentaba una carpintería en Collblanc y en 1931 solicitó permiso para construir una casa de “carácter monumental, que sería orgullo para la ciudad”.
El edificio fue un proyecto del arquitecto Ramón Puig Gairalt, contaba de planta y diez pisos, con una altura de 45 metros, con cuatro fachadas sin paredes medianeras con grandes balcones y tribunas.
Realizó un concienzudo estudio sobre una estructura de hierro, capaz de aguantar peso, altura y resistencia a cualquier temblor de tierra. Dotó a las viviendas del máximo confort, algunas tenían cuarto de baño, teléfono y calefacción, la luz de la escalera permanecía encendida toda la noche y fue el primer edificio de l´Hospitalet con ascensor.
Durante la construcción del rascacielos que corrió a cargo de la empresa Bertrand y Artal, hubo un corrimiento de tierras que sepultó a dos trabajadores.
El 15 de enero de 1933 fue la inauguración del edificio y al acto acudieron numerosas autoridades hospitalenses, colocándose una placa artística para felicitar al propietario y al arquitecto por el “patriotismo del primero y el acierto del segundo”. En la actualidad esta placa no existe.
Este nuevo edificio que según L´Opinió del 20 de enero de 1933 “ era de los más altos de España y orgullo de la arquitectura catalana”, lo tenemos en nuestro barrio y la mayoría de la gente ignora la importancia que tiene este emblemático rascacielos que fue pionero en la construcción de viviendas.
Ana Mª Grau
Nota: los datos históricos son del señor Inocencio Salmerón.
Quisiera contar algo sobre la amistad a la que doy mucha importancia, valoro y, considero necesaria en el desarrollo y quehacer de nuestra vida diaria.
Independientemente de las amistades que todavía conservo de cuando iba al colegio de niña en el barrio donde nací, Consejo de Ciento ( Hostafrancs), y las que sigo teniendo en el pueblo donde paso mis vacaciones, que mantengo de cuando tenía dieciséis años, me ceñiré a las que tengo en la Torrassa barrio en el que vine a vivir cuando me case.
En este barrio que llevo viviendo desde el año 1959, la primera amistad que hice fue con la vecina de mi rellano cuyo apego se fue haciendo mas íntimo a medida que transcurría el tiempo. Dicha amistad, significó mucho para mi ya que al ser yo joven ( 21 años) ella que ya llevaba dos años casada, había trabajado de soltera en una clínica como enfermera y que por entonces ejercía como practicante, trabajo que ejerció hasta su jubilación. Su apoyo y conocimientos me fueron muy útiles, tanto por lo que afecta a labores del hogar, enseñanzas culinarias etc. , como por lo que se refiere a mi embarazo cuyos consejos me fueron de gran ayuda y utilidad, dada mi inexperiencia, asi como en el momento del parto que me acompañó y estuvo presente el paritorio.
Cuando fallecieron mis padres, en un intervalo de tres meses, estuvo presente en todo momento conmigo, en particular durante la enfermedad de mi madre que no falto ni un solo día de los diez que paso en el Clínico. En momentos tan difíciles fue de gran alivio y consuelo que, en ocasiones como éstas, se necesitan y agradecen.
Hoy seguimos viéndonos muy a menudo y cuando las ocupaciones no nos lo permiten nos llamamos por teléfono. Hace 40 años nos fuimos a vivir a otro piso, el actual, pero seguimos en el mismo barrio de la Torrassa.
Conservamos nuestra amistad y espero que sea para toda la vida. Con estas líneas, quiero dejar patente el cariño que por ella siento.
En la calle donde vivo desde 1967 conocí a Carmeta y familia ya que tenían una perfumería donde iba a comprar lo que necesitaba y así nació una buena amistad. Por citar un hecho del que siempre estaré agradecida, en el año 1992 tuve una rotura del pie izquierdo teniéndome que operar de urgencias en la Cruz Roja. Tras ocho días de estancia en la clínica regresé a casa y Carmeta y su madre, a quien no dejare de reconocer lo bien que se portaron conmigo, una u otra no dejaron un solo día de venir a visitarme dándome toda clase de ánimos y esto sucedió durante bastante tiempo ya que la recuperación fue bastante larga. Destacar también que aparte de Carmeta y su madre Sra. Milagros E.P.D. ,otras muchas otras amistades vinieron a visitarme siendo todo ello muy de agradecer.
Las amistades hay que saber elegirlas. En el pueblo donde voy a pasar los veranos que al principio he citado tengo también amigos, leales y muy buenos, siempre nos invitan a todas las bodas de sus hijos y a varios acontecimientos como si de familia se tratase y repito nos conocemos desde los dieciséis años. Son personas muy amables y con las que puedes contar con ellos. También destacar otra gran amiga que si bien no reside en el pueblo ( vive en Arbeca ) ella si llega a leer estas líneas, ya sabrá de quien hablo dado que no conozco a otra persona que no sea ella. Como no, resaltar que es una gran persona, trabajadora y muy amiga de sus amigos.
En el Punt Òmnia Jis /Arrels vamos unas cuantas amigas que se nos ocurrió ir para aprender ordenador, y ponernos un poco al día asi estar al corriente de los avances por Internet, donde tengo y además he conocido buenas amigas, nos lo pasamos muy bien y nos divertimos mucho.
Bueno doy por terminada lo que considero la verdadera amistad para mi tener amigos hoy es ser muy afortunado y asi es como yo me siento.
Una penya d’amics, molts d’ells socis de l’Univers, es van decidir a llogar el saló d’actes del Bar Llorens que estava buit, el local era al primer pis damunt del bar i encara que oferia una imatge d’abandò, la gent jove il-lusionada i amb ganes de fer coses, mitjançant el seu esforç, el va deixar amb condicions d’habitabilitat.
Els primers actes públics que va organitzar el Club Pimpinel-la i dels que queda constància documentada, varen ser un ball la nit del 31 de Decembre de 1945 i un festival de titelles, pallassos i cine còmic per la tarde del 6 de Gener, tots els nens hi estaven convidats.
Les activitats que oferia el Club Pimpinel-la eren les següents: ping-pong, representacions teatrals cada 15 dies a càrrec dels socis, els balls de fi d’Any, de Primavera, de Carnaval etc.,excursions, exposició combinada de fotografia, pintura i dibuix que el Club preparava anualmente. L’any 1962 es van incorporar un grup de joves de l’Unió Excursionista de Cataluya.
Els balls que oferia el Club als socis, eren amb orquestra i sobre tot molt familiars, ja que prácticamente tots ens conexiem, la gran majoria erem nascuts a Catalunya i ens trobavem en un ambient molt agradable.
Al teatre, les obres que es representaven eren de tot tipus i els actors no tenien res que envejar als grans actors professionals, perquè vivien el paper que representaven a la perfecció. No nombraré a ningú ja que eren molts els que merexerien ésser recordats.
Malauradament l’inici de la década dels 60, amb l’arribada del 600, la televisió i les segones residències, varen apartar del Club Pimpinel-la a tota un a generación amb autèntica vocació d’amor al Club.
El 2 de Juny de 1963 s’interpretà com a cloenda, l’obra de teatre de Ruiz Iriarte “La vida privada de mamá”, fins aquesta data, el Club Pimpinel-la havia ofert 214 representacions, de les quals 89 eren en català.
Les dades que hi ha en aquests escrits han estat extretes d’un llibre que explica la trajectòria del Univers i del Club Pimpinel-la, narrat pel Sr. Inocencio Salmerón Vargas.
HIMNE DEL CLUB PIMPINEL-LA
El Sr. Merino Moltó, soci de l’Univers i del Pimpinel-la, era músic i és l’autor de la lletra i la música del Himne del Club Pimpinel-la que és la següent:
Nostre lema és armonia,
Nostre ensenya és una flor,
Sóm un grup de ben units,
Que arreu escampa alegria,
I sempre estem de bon humor.
“Organitzem sortides, festes,
I practiquem el sport.
No ens cuidem d’uns ni d’altres,
I sempre estem de bon humor.
Club Pimpinel-la,
tens nom de flor,
de tots els clubs
ets el millor.”
Antònia TorrensActualment, on abans hi havia el Pimpinela, ara hi ha
una sucursal bancària. En primer terme, ens somriuen -d'esquerra
a dreta, i de dalt a baix-, la Montse Santmartí; la Rosa Conesa;
la Montse Gimeno; la Montse Castillo; la Carme Penedès; i
l'Antònia Torrens, totes elles, noies de La Torrassa.
L'Univers en una excursió a Tremp l'any 1951. Aquesta totografia a estat cedida per Antònia Torrens.
Foto dels cantaires de la Societat Coral "L'Univers" col-locats davant de la porta del seu local a la Plaça Espanyola de la Torrassa l'any 1930. Foto cedida per la Sra. Mercedes Coloma i publicada alTOT L'Hospitalet nº 113 de l'any 1987.
L’any 1926 la Societat Coral Instructiva L’Univers, entitat fundada feia una quinzena d’anys a Hostafrancs, va decidir instal-larse a l’edifici de la Plaça Espanyola nºs 8 i 9, el qual reunia les condicions idonees por posar-hi: billars, el cafè-bar, el teatre i un lloc de reunió i distracción del veinatge obrer, ja que en ell, l’aficionat a l’esport, a la colombòfila i els escacs tenia el seu lloc.
El repertori de la Societat Coral, eren majoritariament les composicions de Josep Anselm Clavé. Les excursions colectives eren freqüents pels pobles de Catalunya, on en ocasions actuaven conjuntamente amb els cors locals, ja que en aquella època la majoria de pobles de Catalunya tenien la seva Coral, les quals malauradament quasi be totes han desaparegut.
Les audicions de sardanes i els concerts populars que es celebraven amb freqüència a la Plaça Espanyola, també les organitzava l’Entitat.
En el curs escolar 1929-30 funcionava una escola primària per a nenes, a la que assitien un centenar d’alumnes. Hi havia un projecte de que fos totalmente gratuït per a les filles dels socis de l’Univers.
Durant la guerra civil, els centres republicans i culturals van ser ocupats per les noves autoritats. Entre aquests centres es trobava la Societat Coral Instructiva L’Univers, que fou ocupada militarment per “La Bandera de Oviedo.”
En 1940, en l’antic Univers s’hi va instal-lar Tito Llorens Serrat, obrint un bar, el qual perquè no desentonés amb les seves grans dimensions, el va batejar amb el nom de “Gran Bar Llorens”.
Després de la guerra civil, l’Univers es va ubicar en el Bar Espanyol, situat en el nº 24 de la mateixa Plaça Espanyola.
Però ja no va ser el mateix, perquè llavors només era un Cor d’en Clavé, que oferia serenates de caramelles la nit de Pasqua Florida a la llum de les torxes, a les cases benestants de l’Hospitalet, les quals previamente havien donat el seu consentiment. Els diners que es recollien, ajudaven a l’Entitat a organitzar per a la Pasqua Granada o sigui la 2ª Pasqua, una sortida de 2 dies per els socis a llocs com: Andorra, La Molina, L’Espluga de Francolí etc. etc.
Aquesta copa, fou lliurada per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1935, al Sr. Rafael Torrens Prandi, soci de l’Univers, amb motiu d’haver guanyat un premi en un campionat d’escacs, com així consta en un gravat que hi ha a la copa.
Jo soc nascuda l’ any 1930 a la barriada de La Torrassa- Collblanc al ,carrer de la Rambla Catalana nº 36 en una botiga de comerç de carns, coneguda com “ Casa Avel.lina” . En aquet lloc, el tems passava assossegat, quiet . Tant sols el jugar de la quitxalla al carrer, trencava el benestar social dels veïns –rectifico-, també el pas d’algun carro i el ritme de les ferradures del cavall, trepitjant les llambordes del carrer.
Les veïnes a mitja tarda treien la cadireta per xerrar de les seves coses . Altres persones assegudes al balcó aprofitaven l’ombra de la persiana baixada i per sobre dels ferros distreien la mirada i a prop dels seus peus, el cantiró de l’aigua fresca.
En aquesta rambla tirant amunt, quasi totes les famílies gaudiuen del seu hortet; els meus pares també en tenien un de molt ben cuidat –cosa que la terra agraïda els compensava de tant esforç amb collites sorprenents-.
Seguin baixant, es veien casetes d’ una sola planta fins arribar a la divisòria Hospitalet-Riera Blanca- Sants, que per creuar-la hi posaven un tauló ample subjectat al terra amb una cadena, ja que quasi sempre portava força crescuda. Per cert, un cop travessada la riera et trobaves
amb un campament de gitanos de Hongria; gent molt sociable i polits, vivint en carpes molt grans i al terra, unes catifes gruixudes i coixins de molts colors de sedes brillants,vestien robes lluentes i mocadors lligats al cap; els homes amb pantalons estil pirata i una faixa prima. Ells arreglaven tota classe d’estris de cuina , soldant culs de planxa a pots de bullir la llet , a més, també les llimes velles les banyaven amb àcids sulfúrics i les deixaven noves. Les dones , amés de cuidar la “casa” i ventilar-la, també anaven de compres, i després es dedicaven a fabricar collarets, arracades , anells i coses de a més a més;jo que els portava les comandes de la meva botiga tenia tems de fixar-me en tot.
L’ any 1936 la vida va fer un gir per tothom:
una conspiració de militars revoltats s’ enfrontaren al govern d’Espanya, i així va començar: la guerra!.
Els trets, i les ràfegues de metralladores se sentien per tot arreu. Poc a poc, la gent anava fent la seva vida, per tothom, grans i petits. Homes armats i també les dones, sufocaren la rebel·lió a Barcelona, però, tot s’anava complicant molt. Soldats marxant cap a altres llocs
de combat; les escoles funcionaven i mentre queien les bombes tenien que deixar -ho tot per anar cap el refugi. Es va implantar el racionament del menjar i de tot. Els desastres no paraven.
El meu pare com a persona gran, cuidava de l‘ordre al refugi, intentant tranquil·litzar als més porucs, fent servir paraules disteses, i donant ànims. Més tard, quan tornaven a sonar les sirenes marcant el fora de perill, cadascú iniciava la vida de sempre.
Un d’aquests dies, mentre passaven els avions, va caure una bomba!, just al forat d’una cloaca , davant d’on jo vivia. L’efecte va ser molt impressionant, encara avui
n’és present; les trapes saltaren amunt com empeses per una força gegantina, com fetes de cartró.
Així varen passar tres anys: tots varem perdre les nostres llibertats. Els meus ulls només havien vist tragèdies; em deixava de dir que els diners ja no tenien valor. No destorbava res per menjar, tan sols s’ acceptava el bescavi, o “si vols això, tu, dona’m allò altra”, canvi per canvi. La “tasca” diària del meu pare, entre d’altres feines, era procurar jocs per a nens i nenes a fi de distreure’ls de la realitat que els envoltava.
El meu germà mentre tant era mort . Tenia 16 anys, molt estudiós, formal, era exemple de bon fill i orgull dels meus pares. Al seu enterro acudiren gent de tot el
barri, així com també els companys de l’escola Pompeia i altres de l’escola Montessori de Sants. L’immens acompanyament semblava no tenir fi, fou mol trist; el rector mossèn Jaume, parlant de l’enterro amb els meus pares, els va preguntar: Quants capellans voleu? El meu pare digué: Cap! Vos ja sabeu que no tenim diners. El mossèn més tard, es presentava junt amb dos capellans més. Aquest gest va confortar a tothom, pel que
vam donar-li el nostre agraïment.
A mi em tocava fer la comunió per aquells dies, per tot això , la mare va la parlar amb el rector de la església de Sant Ramon, dient-li que, tan sols feia 20 dies de la mort del seu fill, i germà meu. El capellà va aclarir-li que, prendre la comunió era un acte normal, i per l’ edat que jo tenia era el moment de fer-la . Així que, acompanyada d’una altre nena que també vestia de dol, varem fer-la juntes i darrera de tothom, - per evitar comentaris: mai he pogut oblidar les paraules i comentaris de la gent: ...Pobretes... Quina pena!
El tems tot ho cura ; i també transforma les coses: el comerç del sector Collblanc-Torrassa va créixer... i molt! Però sobre tot, el mercat, que tenia unes comunicacions molt bones, era visitat per compradores de Sants, i també d’Hostafrancs; així també milloraren els carres Progrés, la plaça Espanyola, Martí Julià, i la Rambla Catalana., d’entre altres, amb una gran diversitat d’establiments. Era el resultat de la expansió endavant, d’aquet districte tan dinàmic, ¡¡ Torrassa-Collblanc!!
Tan sols voldria afegir-hi que jo als 13 anys vaig agafar l a responsabilitat del taulell ja que la meva mare va tenir el meu germà i ella no hi podia estar-hi això, va durar fins que em vaig retirar als 65 anys.
Voldria afegir una cosa, tal com deia el compositor de sardanes Ventura Tort -autor de la Sardana les Noies de la Torrassa-: "Jo soc de L'Hospitalet".
En el meu cas jo dic, "Jo soc de La Torrassa", és la terra a on vaig néixer, el barri que m'ha vist créixer i és
Cuando siendo niña vine a vivir a Collblanc me lleve una grata sorpresa cuando vi que en mi calle había un cine el Juventud.
En esa época el cine era de sesión continua, empezaba a las tres de la tarde y ponían dos películas y el Nodo, las butacas de platea eran de madera y en la parte del denominado “gallinero” había unos bancos alargados también de madera.
Los niños antes de empezar la sesión o en el intermedio íbamos al bar a comprar unos cucuruchos de pipas o cacahuetes que dejábamos el suelo sembrado de cáscaras y papeles. Ahora está prohibido comer dichos productos, pero si se podían tomar palomitas y Coca-Cola.
En los años ochenta el Juventud, Alhambra, Continental, Romero y Moderno los cines del barrio fueron cerrando sus puertas y teníamos que desplazarnos a Barcelona si queríamos ver alguna película.
El cine Juventud estuvo abandonado durante muchos años hasta que el ayuntamiento lo rehabilito convirtiéndolo en un teatro.
Tiene una sala semicircular que desde cualquier punto se puede ver y oír estupendamente sentado en unas mullidas y cómodas butacas la obra que se representa. En la parte inferior hay otra sala que se utiliza para conciertos y pases de películas especiales para los colegios.
También el Continental fue remodelado totalmente, su sala de cine era mucho más pequeña ya que hicieron un bingo y un parking en el mismo edificio, pero hará un par de años que cerraron el cine para ampliar el bingo. Los terrenos que ocupaba el cine Alhambra han sido para la ampliación del parque de la Marquesa y ahora se está construyendo una parada de metro de la línea 9.
Y al igual que ocurrió en la década de los ochenta el barrio se ha vuelto a quedar sin cines teniendo que desplazarse los vecinos a otras localidades para poder disfrutar del séptimo arte.
Ana Mª Grau
NOTA: Aquest aricle, va ser publicat a la Revista Els Nostres Barris num.1, 2007. Podeu consultar.la a:
"Volem donar a conèixer els noms de les persones que estem treballant per fer aquest bloc: Carme Panadés, Montse Sanmartí, Montserrat Castillo, Nuria Alujas, Montse Gimeno, María Aracil, Mª Rosa Asensio, Avel.lina Silvestre, Ramón Aguilera, Antònia Torrens amb l'acompanyament de la Mila Serrano.
Estem interessades en fer un bloc de les nostres vivències i records del barri. No som historiadores però som unes mestresses de casa jubilades i ens fa molta il-lusió fer conèixer a la resta de veïns, com era La Torrassa fa uns anys.
Per a nosaltres que no som expertes en aquests afers, ens apassiona que des del 2008 estem treballant: recollint fotos antigues, passejant-nos pel barri, recopilant informació dels veïns de certa edat, explicant vivències pròpies que no consten enlloc i que hem considerat importants.
Ens podeu escriure a memoriadebarri@gmail.com i podeu trobar.nos tots els dilluns al matí al Punt Omnia Jis-Arrels".
Aquesta és la presentació signada per les veïnes pioneres que obriren aquest bloc al 2008. Paraules que continuen sent vàlides. A partir d'aquí i fins el present 2022, han passat ja 3 'grups motors' de veïnes que continuen alimentant aquest espai: memòria viva.
